Nicolás Guillén

| ocupacio = Poeta }} Nicolás Cristóbal Guillén Batista (Camagüey, Cuba, 10 de juliol de 1902 - L'Havana, Cuba, 16 de juliol de 1989) va ser un poeta cubà. Guillén va ser, al costat de José Martí, el Poeta Cubà per antonomàsia.

La seva producció poètica gira al voltant de dos grans temes: l'exaltació del negre i la situació social. Gràcies al valor intrínsec de la seva obra, així com al de la d'Emilio Ballagas i Luis Palés Matos, els problemes de l'ètnia negra han adquirit relleu i categoria dins de l'àmbit de la literatura de la llengua espanyola. Al costat de composicions que imiten el ritme de les danses negres, hi ha les d'intenció social, en les quals es barreja una mena de messianisme ètnic. La seva militància comunista, que data de 1937, li va valer presons i persecucions. El 1954 va ser guardonat amb el Premi Lenin de la Pau entre els pobles.

Quan es va instaurar règim revolucionari, el 1959, va ser un dels seus defensors més destacats. Després de la revolució va compondre poemaris com ''Tengo'' (1964) o ''El diario que a diario'' (1972).

El 1961 va ser elegit president de la ''Unió Nacional d'Escriptors i Artistes de Cuba''.

Molts dels seus poemes han estat musicalitzats per artistes com Ignacio Villa, Quilapayún, Paco Ibáñez, Inti Illimani i Xulio Formoso, que va enregistrar l'any 1975 un àlbum completament dedicat a la seva obra, titulat ''Guillén el del son entero''. Proporcionat per Wikipedia